Monday, August 30, 2010

Clar i català

(Diari de SERGI VICENTE, corresponsal de TV3 a Pekín)

02 desembre 2009

Mauritania, del 2000 al 2009


Logo de l'actual Caravana Solidaria.

El Gener del 2000 vaig formar part del comboi humanitari de Metges Solidaris, una ONG catalana que aleshores presidia el metge tortosi Jesus Perez, de qui guardo molt bon record. Van ser tres setmanes plenes d'anecdotes i noves experiencies per mi. Barcelona-Dakar, per l'Africa Nord-Occidental: Marroc, Mauritania, Senegal, Gambia i Guinea Bissau. O sigui, la mateixa ruta que encara mante Barcelona Accio Solidaria (BAS).

Logo de Metges Solidaris.

Quan les ultimes informacions del segrest dels tres cooperants es refereixen als 9 anys d'expedicions de BAS, es pren la data en que BAS, o la gent de l'Ajuntament de Barcelona que formava part d'aquell comboi, va decidir seguir en solitari. Pero abans d'aquella escisio, Metges Solidaris portava molts mes anys baixant a l'Africa per aquella ruta. Cada any, hi havia unes quantes places per a periodistes, i jo hi vaig anar amb l'Olga Rodriguez, companya de TVE a Girona, per fer una serie de reportatges pel programa Catalunya Avui. Van venir altres periodistes, com en Jordi Serrat de l'Avui, o l'Albert Sole, el mateix del magnific documental sobre l'Alzheimer Bucarest, la memoria perduda, que aleshores va grabar un reportatge per l'Entre Linies de TV3. He llegit que en el comboi actual hi va tambe, un company de l'ACN, i te sentit, perque aquestes places per a premsa alimenten de donacions cada edicio, ajuden a carregar els camions, per entendre'ns.

Aquell any no vem sortir als diaris, pero tot el que va passar aleshores ens ajuda a comprendre o a contextualitzar els esdeveniments actuals. En primer lloc, perque vem viure en primera persona l'escisio. El comboi es va dividir en dos. Uns vem seguir en Jesus Perez. Per sentit comu, ja que era el president de l'ONG. Els altres, alguns dels quals he pogut reconeixer a les imatges de televisio, van seguir en Francesc Osan. Per la resta, la ruta, el concepte, els camions, i fins i tot el Land Rover interceptat, son els mateixos. La "cuba de Pin y Pon", un vehicle-cisterna de ciutat que Parcs i Jardins va jubilar i que pretenien que creues el Sahara, no hi es, perque la vem deixar alla abans que algu s'estimbes per quarta vegada i prengues mal de debo. Tres accidents va tenir aquell vehicle! El primer, amb el Victor i el Jordi a dins entrant a l'Atles marroqui. El segon, uns 200 kilometres mes enlla, conduint-la jo, amb la porta lateral feta miques, sense frens i frenant amb les marxes, en una pendent baixant l'Atles. I la tercera, uns 300 o 400 kilometres mes al Sud, ja en zona molt militaritzada, just abans d'un control policial, conduint-la en Jesus Perez, que despres va patir sequeles d'aquell accident durant un bon temps. Internet no m'ajuda gaire a rastrejar que se'n va fer, d'ell, pero dedueixo que l'ONG va desapareixer, entre altres coses perque la seva web ja no es activa.

Els accidents van ser el detonant d'unes discrepancies mes profundes i que probablement es donin en molts altres projectes humanitaris similars, i que m'inclino a pensar que anaven des de questions de lideratge, fins a maneres de procedir o discussions sobre la transparencia o la credibilitat d'alguns interlocutors o gestors als paisos on es descarregava l'ajuda.


Recordo encara les reunions a la vora del foc, amb aquells imponents cels estrellats, i amb el so dels generadors que quan s'apagaven et deixaven amb el silenci i la pau del desert. Es notava la tensio, pero no hagues dit mai que a Bissau, despres d'una discussio per un diposit de gasoil mal tancat que va vessar i va malmetre bona part del carregament d'aquell camio, les dues parts s'haurien dit adeu per sempre.

I amb el temps, un es capac separar aquelles emocions de la conclusio realment important. Aquella, per a tots, va ser una aventura. Una experiencia plena d'adversitats, pero una de les mes intenses de la meva vida. I d'aixo es tractava, d'una oportunitat d'apropar-te al Tercer Mon, d'un viatge al desert que practicament sortia de franc i que sabies que dificilment podries fer d'una altra manera. Era aixi per nosaltres, els periodistes, pero tambe per aquells cooperants que ja portaven uns anys fent-ho, i que obviament tenien coneixements de mecanica o d'infermeria que els convertien en la part mes important. Pero, t'ho miris com t'ho miris, en aquest cas la cooperacio es l'excusa. Una excusa digna, pero una excusa al capdavall. I parlo d'aquest cas en concret. El que ha passat els ultims anys amb les ONGs, que s'han hagut de professionalitzar i que han hagut de sotmetre's a auditories, reforca aquest argument.

Veient-ho en perspectiva i sense la ingenuitat i l'impetuositat d'aleshores, tot plegat fa mes comprensible el desconcert actual. D'entrada, tant aquell comboi de Metges Solidaris com aquest de Barcelona Accio Solidaria, estaven plens d'improvitzacions. I la sensacio es que, nou anys despres, el protocol de seguretat (amb un 11-S pel mig) no ha canviat o segueix sent inexistent. Tot es molt divertit fins que "ui, uns individus armats ens n'han segrestat a tres. I ara que fem?" Nomes aixi s'enten, tambe, que no trascendis que la dona de l'alcalde Hereu formava part d'aquella expedicio. Hi anava, com jo aleshores, per passar-s'ho be, i a sobre amb la consciencia tranquil.la de pensar que estas ajudant als orfes guineans o als malalts de SIDA gambians. I per que no?

Penso en els tres segrestats, en el desconcert de les negociacions, i espero de tot cor que tot s'acabi be. Pero la pregunta es "i despres, que?" Imagino dos escenaris. Un, que la cosa no acaba be. Aleshores, adeu combois i adeu ONG, esta clar. L'altre, que la cosa acaba be. M'ho he pensat molt, si plantejar-ho aixi, pero despres de veure que "els cooperants catalans han decidit seguir perque aixi ho voldrien els seus companys segrestats" (noticia aqui), no em puc mossegar la llengua. Si la cosa acaba be, imagino propers combois amb el doble de vehicles i un desplegament institucional i de seguretat que, altrament, aquesta aventura no hauria conegut mai, perque aleshores si que caldra justificar-ho i dignificar-ho tot. Pero no deixara de ser una aventura i un simple apropament a la cooperacio de veritat.

Labels: ,

0 Comments:

Post a Comment

Subscribe to Post Comments [Atom]

<< Home